Quan la primavera es torna aspre i angoixant i el cant dels ocells et fereixen les oïdes. El futur una caiguda lliure sense fons on l’esperança i la il·lusió no tenen cabuda. Si l’estimar i abraçar als que t’envolten es una ofensa a qui es creu que te la clau del teu cor. No més queda una sortida. Espolsar-te la pols del camí corregut. Deixà enrere aquells/es que es van creure amb el dret de tancant-te en un somni de promeses buides, de paraules que ressonaven dins el cor, fins que la bogeria de la culpa, em destruïa. Jo soc l’únic responsable, l’únic que anant a la recerca e l’amor, quasi permet deixar de ser qui es i perdre’s la vida. Però dono gràcies a tots/es els actors i actrius que m’han acompanyat en aquest teatre de la vida, dons de tots i especialment de totes he après, que val més una sotil carícia o mirada sincera que mil declaracions de bones intencions.Si AMOR, et tinc por, dons enfront teu soc com un passerell i mai se si ets de veritat. Tothom parla de tu, et lloen, et canten i et desitgen. Però ara dubto si mai et trobaré en els ulls, els cabells, o els llavis de ningú més. T’he de dir que ara em sento ¡lliure!. Obro el cor i abraço l’existència de qui soc i del que faig. Gaudeixo del somriure dels qui m’envolten, de les carícies del ven i de la flaire d’un nou mon. Una nova vida, on no mes se que arribaré, amb les vestidures netes de la pols del camí, ja trepitjat, on... si per casualitat em tornes a trobar, AMOR, jo sigui com un llibre obert y totalment net. Amb l’esperança que la ploma que escrigui en mi, les noves paraules, respecti la llibertat d’estimar del meu cor. A tu em rendeixo, a tu m’encomano, AMOR.
